El present blog ja no s'actualitzarà més. Queda resident com a arxiu històric.
Us espero a la nova adreça.
ENRIC.
diumenge, 4 de juliol del 2010
diumenge, 14 de juny del 2009
dimecres, 29 d’abril del 2009
dimarts, 28 d’abril del 2009
dilluns, 27 d’abril del 2009
dilluns, 30 de març del 2009
BROKEN HUGS
ALMODOVAR no defrauda: "Los abrazos rotos" és una bona pel·lícula, de factura impecable, però peca del mal de tots els films del director: hauria de pulir una mica més el guió, i deixar-se de tantes històries paral·leles i secundàries. Sobren molts plànols inútils (només cal veure l'escena de les sabates dels protagonistes caminant amunt i avall sobre un terra de parquet) i algunes escenes estàn excessivament i innecesàriament allargades. Suposo que, al ser Almodóvar un personatge tan egocèntric, no accepta consells aliens i fa (i de fet s'ho pot permetre) el que li dóna la gana. Estèticament, la pel·lícula es una meravella; una fotografia en la que predominen tonalitats verdes i vermelles, per a cambiar radicalment en els últims 10 minuts de metratge a una explosió de llum i color. Els actors i les actrius, simplement perfectes: ajustadíssims. Un grapat de secundàris i "cameos" que son tot un luxe (que malament ha tractat el pas del temps a l'Angela Molina! tot i que segueix conservant aquesta mirada intensa i penetrant que és única), un parell d'escenes tronxants, Luis Homar impressionant com a invident, Penélope bellíssima, José Luis Gómez brillant i per damunt de tots... i destacant: Blanca Portillo.
En fi, quan hagueu vist la pel·lícula, si us plau: poseu-vos en contacte amb mi, i expliqueu-me qui va esqueixar les fotografies que troba la Blanca Portillo a la casa de l'Homar a les Canàries, doncs jo encara hi estic donant voltes... i la veritat es que em te una mica "mosca". No serà que l'explicació es va quedar a la sala d'edició....?
Eivissa, illa de la llum i l'hedonisme, auqi convertida en un infern... Lanzarote ventosa i gris com a paradís de calma i felicitat ! Quines metàfores tan acertades.... Què gran es Almodovar !
dimecres, 18 de març del 2009
Dmitri Hvorostovsky (Peazo de voz)
Baríton de cognom impronunciable: siberià, amb cara de pocs amics, però tota una cascasa de veu viril i dolça al mateix temps... Un luxe poder tenir-lo en qualsevol repertori... si indagueu per "youtube" el trobareu cantant des-de Don Giovanni (quan el seu cabell encara era fosc) fins als recents recitals de cançons russes. Impagable com a E.Onegin al costat de Renee Fleming.
HVOROSTOVSKY (Occhi chiornie)
No he pogut resistir-me a afegir un segon video... Aquesta canço és tan trista.... em trasllada en el temps a un cap d'Any a Varsòvia...
dimarts, 10 de març del 2009
primer quatrimestre
Han tardat però ... ja són aquí, les notes dels exàmens del Primer quatrimestre.... UhUhUhUh... ara a fotre una apretada per exàmens de Juny.
dimecres, 4 de març del 2009
diumenge, 1 de març del 2009
dilluns, 23 de febrer del 2009
dilluns, 16 de febrer del 2009
LA REDEMPCIÓ PEL SILENCI
Dues pel.lícules de visió obligada. Dues històries diferents en l'espai i en el temps, però amb més d'un punt en comú. Dues formes diferents d'explicar l'interior femení: l'angoixa, el dolor, la ignorància, la vergonya, l'inadaptació social. Dues interpretacions que posen els pels de punta. Dues formes molt diferents de fer cinema. Dues narracions que avancen a cop de pinzellades, sense pressa, donant-nos l'informació precisa, fent-nos pensar. Dues interpretacions inmenses. Dues joies del cinema:
THE READER: Kate Winslet i Ralph Fiennes viuen una passió que va més enllà del purament físic. Les paraules son l'eix d'unió. La literatura com a redempció. La ignorància i la covardia lligades pel record d'un temps limitat però que marcarà les seves vides per sempre... La intensitat perdurable de la felicitat. L'horror de l'autoconsciencia... i tot això dirigit amb mà ferma per Stephen Daldry, que ja va emocionar-nos fa uns anys amb "Les Hores".
IL Y A LONGTEMPS QUE JE T'AIME: Kristin Scott Thomas en el millor paper de la seva carrera... i parlant en un perfecte francés ! Una dona que arriba de no se sap on. Un silenci voluntari que transmet antipatia. Qué hi ha darrera els últims anys d'aquesta dona? Poc a poc, anem descobrint-ho al mateix temps que la resta de personatges... i descubrim que les pitjors presons no es troben als centres penitenciàris; hi ha d'altres presons de les quals no se'n surt mai més". Secundaris amb històries pròpies; intenses... Un paisatge fred, una narració pausada, un film plé d'emoció continguda. No es pot deixar passar: S'ha de veure. És un fort cop de puny directe a l'estòmac.
dissabte, 31 de gener del 2009
dimarts, 22 de juliol del 2008
A TOTS ELS QUI EM LLEGIU
M'he pres un any sabàtic ! 2008 és un any ple de novetats que ocupen gran part del meu temps lliure i necessito organitzar-me per tal de poder fer una bona distribució de les estones de lleure i reprendre l'escriptura d'articles en aquest blog. Espero continuar a l'inici de 2009. Gracies a totes i tots els que fins ara m'heu anat llegint.
Enric.
Búsqueda avanzada
Preferencias
Herramientas del idioma
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
