Faig el que pot fer un home. Si fés més... no seria un home: SREBRENICA S’ha fet justícia?

Ahir 26 de Febrer, el Tribunal Internacional de Nacions Unides va sentenciar que el crim de prop de 8.000 persones comès a Srebrenica el 1995 no pot atribuir-se a l’Estat de Sèrbia (antiga Iugoslàvia). En una sentència que no va acontentar als familiars i a

mics dels que van patir el genocidi, el Tribunal va considerar que Belgrad si te part de responsabilitat al no haver fet rés per a evitar el genocidi. La Cort internacional de Justícia també va instar a l’actual estat Sèrbi a entregar al tribunal penal internacional al militar Ratko Mladic, presumptament responsable de la massacre i actualment amagat suposadament en territori Sèrbi.

D’altra banda, l’esmentat Tribunal també va fallar negativament en quant a la demanda d’indemnitzacions econòmiques a Belgrad com a compensació de la matança que Bòsnia havia fet.

Jo, que vaig visitar l’antiga Iugoslàvia el Setembre de 2005, puc donar fe que es tracta d’un dels paratges més bells d’Europa. Tant les actuals Croàcia, Sèrbia, Montenegro i l’A.r.I. de Macedònia enlluernen amb els seus enclaus naturals i quasi be es pot sentir el pes de la història passejant pels carrers de les seves magnífiques ciutats, però es sobretot a Bòsnia (concretament a la carretera que uneix les ciutats de Sarajevo amb Mostar), on hom queda impressionat davant la grandiositat de les seves muntanyes, la fotogènia dels petits poblets, els ponts de pedra que creuen rierols i els minarets de les moltes mesquites que hi ha escampades per llocs insospitats... Al mateix temps, no es pot evitar sentir una permanent esgarrifança en imaginar que tant sols fa 17 anys, allí es va viure un dels episodis més vergonyosos i sanguinaris

que es poden recordar. Concretament el 12 de Juliol, i a la petita ciutat de Srebrenica, les forces Serbi-bòsnies que tenien sitiat aquell enclau, van separar als homes d’entre 12 i 77 anys de les dones i els nens. Mentre aquestes últimes eren transportades en autobusos cap a territoris musulmans, els homes eren interrogats, massacrats i assassinats, abandonant els cossos en fosses comunes ben amagades. Tot i que la ciutat estava a càrrec de la protecció de l’exèrcit holandès, aquest últim i degut a (presumptament) una sèrie de malentesos en les peticions d’ajuda a la ONU, no va poder fer rés per a evitar el genocidi. És més, els “cossos de pau” van entregar a 5.000 musulmans que s’havien refugiat a la localitat de Potocari a canvi de 14 soldats holandesos que havien estat retinguts pels homes de Ratko Mladic. Després d’una sèrie de

negociacions amb entre l’ONU i l’exercit Serbi-bosni, els holandesos van poder sortir de Srebrenica això si, abandonant les armes, els aliments i tots els subministres mèdics.
El Magistrat del TPI, descrivia això aquell genocidi:

Milers d’homes executats i enterrats en foses comunes, centenars d’homes enterrats vius, homes i dones mutilats i degollats, nens assassinats davant els ulls de les seves mares, un avi obligat a menjar-se el fetge del seu propi net. Aquestes son realment escenes de l’infern, escrites en les pàgines més fosques de la història humana.

Tot i que la guerra de Bòsnia és d’una gran complexitat i no és fàcil d’explicar i molt menys d’entendre, no es pot deixar passar per alt la indiferència d’Europa davant el conflicte. Com una localitat com Srebrenica que havia sigut declarada zona protegida per Nacions Unides va poder ser inpunement violada en tots els sentits del terme? Acàs el que va passar no hauria de pesar sobre les consciències de tots els polítics no tan sols europeus, que haguessin pogut evitar-ho i pel motiu que fos no ho van fer? Acàs el pes de la diplomàcia és més valuós que el d’una sola vida humana?

Per què si des-de feia 3 anys, tothom sabia que l’exèrcit i les milícies Sèrbies (llavors encara anomenada Iugoslàvia i sota la presidència de Slobodan Milosevic) estaven arrasant mesquites, escoles, cases i tot tipus d’edificacions en la Bòsnia ocupada , la resta del mon no va fer rés? Per què el govern espanyol va dimitir de les seves responsabilitats que li pertocaven quan des-de l’ú de Juliol del 1995 presidia la Unió Europea? Per què els intel·lectuals Europeus no es van mobilitzar seriosament i van fer sentir les seves veus? (tot i que hi va haver algunes excepcions) Per què nosaltres ciutadans d’un estat civilitzat no vam exigir amb més força aturar el conflicte.

Va fer falta conèixer la caiguda de Srebrenica per que comencessin les mobilitzacions civils en forma de manifestacions a diferents ciutats d’Europa.
Va fer falta la intervenció nord-americana per a aturar el conflicte dels Balcans, la qual cosa ens etiqueta a nosaltres Europeus, com un continent covard, insolidari i egoista.

I ara, aquesta sentència tan equilibrada, com si d’estirar les orelles al Govern Sèrbi es tractés, renyant-lo per allò que no van fer prou be, però exculpant-lo en responsabilit

at de les morts i els horrors comesos en territori Bosni, i exonerant-los d’una indemnització econòmica (que no ens enganyem, possiblement hagués recaigut sobre els ciutadans Serbis, la qual cosa tampoc seria justa).

Es possible fer justícia en un cas com aquest ???