DAS LEBEN DER ANDEREN

La part positiva de tenir la grip és que no vas a treballar i et quedes a casa dormint i mirant televisió sense treure’t el pijama durant un parell de dies. Recentment he pogut “gaudir” d’aquestos plaers (tot i que els atacs de tos i els esternuts continuats no ho compensen) o per ser més precís, de “quasi tots aquestos plaers”, ja que veure la televisió no m’interessa pas massa últimament. En lloc d’això he aprofitat per a mirar algunes pel·lícules en DVD que feia temps tenia arraconades per una ocasió especial.
Tot i que he vist coses a estones interessants, rés no es pot comparar al llargmetratge que vaig veure fa ja uns dies i que us recomano a tots i totes: El film en qüestió es diu “La vida dels altres” i és una producció alemanya que està emportant-se “i amb justícia” tots els premis de la temporada.
Es tracta d’una historia que no se a ciència certa si és basada en un cas real o no, però en tot cas, el fet de pensar que coses semblants van ocórrer durant anys i anys fa posar la pell de gallina.
Però centrem-nos en la pel·lícula. Feia molt de temps que no gaudia de tan bon cine ni de tan bones interpretacions d’actors per a mi del tot desconeguts. Es una història trista, grisa, i apassionant al mateix moment. No hi ha diàlegs transcendents a la americana. El protagonista, un militar que es dedica a espiar a un autor teatral, quasi be no te diàleg, ni falta que li fa. La seva mirada ens transmet d’una forma esfereïdora l’admiració, la soledat (magnífica l’escena amb la prostituta), la resignació i tota una galeria més de sentiments reprimits durant anys i anys per un regim totalitari i opressor.

Els 10 o 15 minuts finals, d’una humanitat que fa posar la pell de gallina, està narrat amb molts plànols fixes i amb càmera subjectiva, i sense l’ajut de cap diàleg ni de grans ornaments ens transmet més informació i més sentiments que tota una producció de les de gran consum per a multisales.
Es una pel·lícula llarga, dura, plena de pinzellades colpidores com un cop de puny (l’escena del funcionari explicant l’acudit al menjador), sense una banda sonora espectacular, ni gran quantitat d’extres ni vestuari per a transportar-nos als anys seixanta, ni una fotografia enlluernadora: tot el contrari, quasi be tota la acció passa en interiors (sòrdids i freds – excepte les que ocorren a la casa de l’autor teatral), i tot i amb això no podem apartar la nostra concentració de la trama.
I per últim treure’m el barret davant l’autor del títol del film. Una frase de només 4 paraules i que defineix amb una perfecció matemàtica l’essència de la història.

No vull entrar en detalls de si és millor pel·lícula que “Volver” o si aquesta última es mereixia ser finalista a l’Oscar o no. Son dos obres incomparables. Soc un gran admirador de Volver i de quasi be tot el cinema d’Almodovar, i entrar en aquesta mena de debats fora tan estúpid com dir si és millor “Las Amistades Peligrosas” o “Valmont”, si “Capote” es superior a “Infamous” o viceversa... Cada producte te la seva personalitat i és interessant de veure totes les versions i adaptacions possibles per a trobar coses i punts de vista complementaris. Jo se perfectament quines d’aquestes prefereixo, però això no em fa pas infravalorar la resta. Tan de bo poguéssim fusionar-les (com pròximament farà Windows Vista amb les fotografies d’un mateix subjecte) i treure’n un producte únic. Llavors, tindríem possiblement una història amb la Glenn Close i en Colin Firth en lloc del John Malkovich, i Capote seria en Philip Seymour, però el seu admirat assassí seria en Daniel Craig.... Però fins que aquest dia arribi (si arriba mai) haurem de seguir veient tant de cinema com puguem... perquè: A qui no li agrada que li expliquin amb passió una bona història com és “La Vida dels Altres” ?