OZON

Fa uns minuts he acabat de veure una pel.lícula del 1998 i que m'ha provocat una sèrie de sensacions que només en comptades ocasions em transmet el cinema. Es tracta de "Sitcom". Un llargmetratge d'un dels "enfants terribles" del cinema francés: François Ozon.

Ozon és un jove realitzador de només 40 anys: prolific (signa quasi be una obra per any), enginyós, trampos, astut, sorprenent i amb un sentit de l'humor tan negre i tan ingenu que molts espectadors es senten desastabilitzats veient el seu cinema. Però qué és el que fa que la crítica de tot el mont estigui als seus peus? Doncs aconsegueix el que pocs autors son capaços de fer-nos sentir: Inquietud i sorpresa. Diria que tan sols en David Lynch (amb el seu particularíssim mon fet de sorolls, personatges absurds i situacions oníriques), en Michael Haneke (l'home que és capaç de mostrar-nos com uns minuts dins d'un vagó de Metro poden transformarse en quelcom insuportablement violent i insolidari) i en Tod Solondz (en qualsevol de les trames convergents de "Happiness") tenen avui en dia el poder de sacudir-nos i guiar-nos cap a situacions que mai haguessim pogut adivinar que poguessin tenir lloc. Saben passar amb una facilitat absoluta de lo quotidià i rutinari a lo esgarrifos i a voltes insuportable.

Si us explico pel damunt la trama de "Sitcom" (i no l'heu vista encara), possiblement mai us sentireu temptats de visionar-la. Només us diré que partint de el que podria ser una sèrie de televisió d'aquestes que s'emeten després de dinar, i en un decorat únic Ozon en només 90 minuts introdueix els seguents elements a la trama de la seva història: Assassinats, temptatives de suicidi, hipnosi, homosexualitats encobertes i descobertes, humor negre: negrissim, sadomasoquisme, zoofilia, etc No està gens malament, oi?

Sembla mentida que un home amb un aspecte tan sa i aparentment tan inofensiu, tingui un món interior tan fèrtil i gamberro que li permet no encasillar-se. A part d'alguns punts en comú (marca de fàbrica de qualsevol autor de debó) les seves pel.lícules s'enmarquen dins de gèneres totalment diversos: el musical (8 femmes), el drama (le temps qui reste), el melodrama (cinq fois deux), el thriller (swimming pool), els relats clàssics infantils (les amants criminels) ...

Negar la provocació (un tant gratuïta, ho reconec) dins la seva obra seria fals, però acàs no ens agrada a tots poder mirar per un foradet les misèries d'aquesta burgesia aparentment tan feliç i descobrir que sota l'apariencia de l'equilibri i el benestar s'amaguen draps que, de tan bruts fins i tot fan una pudor esgarrifosa? Si sou de la meva opinió, feu un visionat de Sitcom i mireu-la com un divertiment, com si un nen entramaliat agafés qualsevol pel.lícula de Chabrol i es dediqués a fer explícit tot allò que a aquest li agrada tan de sugerir tan sols. Ja em direu què us ha semblat !!!