Si l’Òpera per si mateixa, és una exhibició artística difícil, més ho és encara parlar d
’ella. Com en totes les arts, hi ha detractors, defensors, puristes, especuladors, enveges, etc.
’ella. Com en totes les arts, hi ha detractors, defensors, puristes, especuladors, enveges, etc.
Sembla que des de fa ja alguns anys, s’ha donat una empenta forta al món de l’Opera per tal que la gent que a priori refusava aquest gènere musical per considerar-lo 
avorrit, difícil o elitista, poc a poc s’hi vagi aproximant i es deixi endur per la fascinació d’una sèrie d’artistes, teatres, representacions, ...
Alguns cantants de música lleugera s’han aproximat amb valentia al gènere líric i viceversa.
Michael Bolton, Florent Pagny i Sarah Brightman serien tres dels pioners amb més èxit, i no podem oblidar que genis com Plácido Domingo han gravat des de clàssics boleros fins a temes de musicals 
de Broadway. Però potser va ser Luciano Pavarotti el precursor d’aquestes fusions a través dels seus concerts a Mòdena on sota el nom de Pavarotti and friends, any rera any ens anava sorprenent amb duets impossibles a costat de figures punteres del rock i del pop, amb resultats molt desiguals, tot val a dir-ho, però sempre atractius. Darrerament el gènere chill-out i ambient també han recorregut a l’Opera per a crear sons eteris i relaxants de fàcil consum i molt agradables a l’oïda del públic menys exigent.
Un factor (per a mi) decisiu de l’augment de l’interès per part del públic en general, ha sigut el glamour que envolta a les figures més noves del bel-canto. Gent com Renée Fleming (de qui han dit que la seva veu és lo més proper a la veu de Déu), Nathan Gunn, Simon Keenlyside, Juan Diego Florez (l’home dels aguts impossibles), Anna Netbreko, Bo Skovhus, Angela Georghiu.... han aconseguit sumar a la seva tècnica vocal una sensualitat i un poder de fascinació propis del mon de la moda o del cinema. Els directors teatrals ho saben i cada cop més van exigint una excel·lent forma física als seus cantants.
Avui en dia ja resulta impensable imaginar-se al prototip de cantant obès/a d’una certa edat, representat als herois i heroïnes capaços d’arrossegar i de deixar-se portar cap a desenfrenades passions amoroses. Si un tenor o un baríton no poden treure’s la camisa amb orgull enmig d’una representació i
deixar al públic bocabadat amb els seus pectorals i abdominals, possiblement hauran de fer unes sessions intensives de gimnàs o no podran fer-se amb el rol. (Així ho explica en Nathan Gunn en una recent entrevista, on la directora d’escena li va suggerir de posar-se en forma, mesos abans de representar Les Pecheurs de Perles, doncs bona part de la representació aniria amb el tors nu). El mateix val a dir per les Sopranos... Un rol estel·lar del repertori més popular, exigeix perfecció, sensualitat i seducció no tant sols vocal sinó també física. Anna Netbreko seria un exemple perfecte: Les seves representacions de La Traviata i de Manon (fragments d’ambdues es poden trobar a “youtube”), diuen que varen fer pujar la temperatura dels teatres en segons quines escenes.
avorrit, difícil o elitista, poc a poc s’hi vagi aproximant i es deixi endur per la fascinació d’una sèrie d’artistes, teatres, representacions, ...Alguns cantants de música lleugera s’han aproximat amb valentia al gènere líric i viceversa.
Michael Bolton, Florent Pagny i Sarah Brightman serien tres dels pioners amb més èxit, i no podem oblidar que genis com Plácido Domingo han gravat des de clàssics boleros fins a temes de musicals 
de Broadway. Però potser va ser Luciano Pavarotti el precursor d’aquestes fusions a través dels seus concerts a Mòdena on sota el nom de Pavarotti and friends, any rera any ens anava sorprenent amb duets impossibles a costat de figures punteres del rock i del pop, amb resultats molt desiguals, tot val a dir-ho, però sempre atractius. Darrerament el gènere chill-out i ambient també han recorregut a l’Opera per a crear sons eteris i relaxants de fàcil consum i molt agradables a l’oïda del públic menys exigent.
Un factor (per a mi) decisiu de l’augment de l’interès per part del públic en general, ha sigut el glamour que envolta a les figures més noves del bel-canto. Gent com Renée Fleming (de qui han dit que la seva veu és lo més proper a la veu de Déu), Nathan Gunn, Simon Keenlyside, Juan Diego Florez (l’home dels aguts impossibles), Anna Netbreko, Bo Skovhus, Angela Georghiu.... han aconseguit sumar a la seva tècnica vocal una sensualitat i un poder de fascinació propis del mon de la moda o del cinema. Els directors teatrals ho saben i cada cop més van exigint una excel·lent forma física als seus cantants.
Avui en dia ja resulta impensable imaginar-se al prototip de cantant obès/a d’una certa edat, representat als herois i heroïnes capaços d’arrossegar i de deixar-se portar cap a desenfrenades passions amoroses. Si un tenor o un baríton no poden treure’s la camisa amb orgull enmig d’una representació i
deixar al públic bocabadat amb els seus pectorals i abdominals, possiblement hauran de fer unes sessions intensives de gimnàs o no podran fer-se amb el rol. (Així ho explica en Nathan Gunn en una recent entrevista, on la directora d’escena li va suggerir de posar-se en forma, mesos abans de representar Les Pecheurs de Perles, doncs bona part de la representació aniria amb el tors nu). El mateix val a dir per les Sopranos... Un rol estel·lar del repertori més popular, exigeix perfecció, sensualitat i seducció no tant sols vocal sinó també física. Anna Netbreko seria un exemple perfecte: Les seves representacions de La Traviata i de Manon (fragments d’ambdues es poden trobar a “youtube”), diuen que varen fer pujar la temperatura dels teatres en segons quines escenes. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada