CRONENBERG

El passat divendres es va estrenar la darrera pel·lícula d’en David Cronenberg, el cineasta que, juntament amb David Lynch, més inquietuds i angoixes m’ha fet sentir en la foscor d’una sala de cinema.

Veient-lo en les rodes de premsa i fotografies dels rodatges, hom diria que s’assembla més a un professor d’institut que no pas a un artesà fascinat pel costat fosc de la vida quotidiana. En Cronenberg és un home que sense fer soroll, s’ha anat guanyant a pols una reputació de cineasta de culte, i el seu cinema ha anat evolucionant cap a una certa estilització visual sense perdre en cap moment la marca de fàbrica que el caracteritza.

Repassant mentalment les seves pel·lícules, me’n adono que no em ve a la memòria cap escena rodada en un dia assolellat. Quasi be sempre tot passa en interiors foscos i sòrdids, (Existenz) clíniques i hospitals (Inseparables) o be en exteriors filmats en ciutats fredes, sempre sota un cel gris i amenaçant (Promeses de l’Est). Els personatges solen ser gent que no somriu massa: inadaptats (M.Butterfly), solitaris (Spider), tullids (Crash) etc..

Se l’ha etiquetat de violent i masclista, possiblement perquè els personatges femenins a la seva obra, tenen tendència a quedar un tan eclipsats pel pes dels masculins, però no per això deixen de tenir intensitat i protagonisme.

La seva filmografia és plena de grans treballs interpretatius (no sempre suficientment reconeguts ) i s’ha sabut rodejar d’alguns dels millors actors del mercat anglosaxó: Jude Law, Jennifer Jason Leigh, Miranda Richardson, Ralph Fiennes, Jeremy Irons (en dues ocasions), Holly Hunter, Elias Koteas, James Woods, Ed Harris, Naomi Watts...

Després de Spider, el director va sorprendre a crítica i públic amb una pel·lícula aparentment més comercial i fent servir una narrativa i una estètica pròpies del cinema americà de consum.... El resultat va ser la magnífica “Una història de Violència” on un Viggo Mortensen recent sortit de la trilogia Tolkeniana ens deixava bocabadats amb el seu ambigu personatge de pare de família tranquil i treballador que amaga un passat violent i ple de sadisme.

Molt contents amb els mutus treballs, Cronenberg i Mortensen s'han tornat a unir per a portar a terme aquesta obra que ara arriba a les nostres pantalles.

La primera seqüència de “Promeses de l’Est” ja ens posa sobre avis del to narratiu que tindrà el film: un explícit assassinat en una barberia ens anuncia que la història que veurem serà dura i violenta i que en el món de les màfies russes, no hi ha mitges tintes: Aquesta gent no dialoga, senzillament actua, i porten els seus crims a terme amb un grau de sadisme que en alguns moments resulta difícil de suportar.

La segona seqüència, aparentment inconnexa de la primera, i sense deixar que els espectadors ens refem de l’impacte de l’anterior, carrega encara més el grau de malestar visual.

A partir d’aquí es va desenvolupant una història magníficament estructurada (El guió és modèlic) que és va teixint circularment com si fos una teranyina, i va arrasant cap a un destí no massa optimista a tots els personatges de la trama... Per sort, i com he dit abans, el guió és tan bo, i els personatges estan tan ben definits sense necessitat de grans diàlegs, que ens deixarem emportar bocabadats fins a l’últim minut de metratge.

Si hi ha justícia cinematogràfica a Hol·lywood, L’any vinent “Promeses de l’Est” hauria de rebre una gran quantitat de nominacions als Oscar, i no tant sols en apartats tècnics (direcció guió i fotografia) també interpretatius. Viggo Mortensen, broda el que possiblement serà el millor paper de la seva filmografia: una mena de cowboy solitari del segle XXI en una Londres freda i lletja. Naomi Watts magnífica dins un personatge amb un passat que endevinem no massa feliç i ple d’un profund dolor que va arrossegant durant tot el metratge, però a la vegada mostrant un coratge i una decisió quasi be heroiques. Vincent Cassel acostumat a personatges violents, aquí ens transmet una certa fragilitat en un paper amb tendència a la sobreactuació i que sap controlar amb gran precisió sense caure en el ridícul, sobretot en les escenes en les que ens deixa veure la seva pulsió homosexual disfressada d’amistat cap el seu xofer, però qui de debò ens fa gelar la sang amb una sola mirada es , Armin Mueller Stahl, el totpoderós cap d’una família mafiosa que s’emociona amb el so de la melodia d’un violí tocat per una nena i que passa el temps lliure entre fogons, cuinant plats tradicionals russos pels seus amics, però que no dubta de pegar-li una pallissa al seu propi fill. Un personatge amb tints shakesperians que des-de la foscor mou tots els fils de la trama.

No us la perdeu !!!