ALMODOVAR no defrauda: "Los abrazos rotos" és una bona pel·lícula, de factura impecable, però peca del mal de tots els films del director: hauria de pulir una mica més el guió, i deixar-se de tantes històries paral·leles i secundàries. Sobren molts plànols inútils (només cal veure l'escena de les sabates dels protagonistes caminant amunt i avall sobre un terra de parquet) i algunes escenes estàn excessivament i innecesàriament allargades. Suposo que, al ser Almodóvar un personatge tan egocèntric, no accepta consells aliens i fa (i de fet s'ho pot permetre) el que li dóna la gana. Estèticament, la pel·lícula es una meravella; una fotografia en la que predominen tonalitats verdes i vermelles, per a cambiar radicalment en els últims 10 minuts de metratge a una explosió de llum i color. Els actors i les actrius, simplement perfectes: ajustadíssims. Un grapat de secundàris i "cameos" que son tot un luxe (que malament ha tractat el pas del temps a l'Angela Molina! tot i que segueix conservant aquesta mirada intensa i penetrant que és única), un parell d'escenes tronxants, Luis Homar impressionant com a invident, Penélope bellíssima, José Luis Gómez brillant i per damunt de tots... i destacant: Blanca Portillo.
En fi, quan hagueu vist la pel·lícula, si us plau: poseu-vos en contacte amb mi, i expliqueu-me qui va esqueixar les fotografies que troba la Blanca Portillo a la casa de l'Homar a les Canàries, doncs jo encara hi estic donant voltes... i la veritat es que em te una mica "mosca". No serà que l'explicació es va quedar a la sala d'edició....?
Eivissa, illa de la llum i l'hedonisme, auqi convertida en un infern... Lanzarote ventosa i gris com a paradís de calma i felicitat ! Quines metàfores tan acertades.... Què gran es Almodovar !
