REUS es vesteix de Nadal

OBRA MESTRA

Potser hi haurà algú que pensi que els nadals ja no seràn els mateixos sense les bombolletes daurades del Carta Nevada. Jo, en certa mesura, també ho penso. Però després d'haver vist la petita obra mestra que en Martin Scorsese ha dirigit per l'anúnci d'aquestes festes (http://www.scorsesefilmfreixenet.com), no em queda més remei que treure'm el barret i el que faci falta. No recordo haver vist un curtmetratge tan fascinant des-de fa molt de temps. Un homenatge al cinema de Hitchcock acurat fins l'últim detall: seqüencies que rememoren moments de "Vertigo" i de "El hombre que sabía demasiado", un vestuari que sembla dissenyat per l'Edith Head i la música que ben bé podria firmar en Bernard Hermann... ens transporten a una època (els anys 50) de sofisticació i guerra freda, amb espies i assassins i taps d'ampolles de cava que guarden secrets...

Ignoro com serà la versió curta que s'exhibirà per la televisió, però us recomano que aneu a l'enllaç que us he posat més amunt i gaudiu d'aquestos minuts de cinema en estat pur !

Tan de bo l'any vinent l'empresa Freixenet tingués la bona idea d'encarregar la direcció del nou spot a en David Lynch...

LA CONCA DE BARBERA

PEKIN 2008

Us recomano a tots i totes que doneu un cop d'ull a la pàgina-web d'Amnistia Internacional, per saber una mica més a qué es juga a la Xina (i no als jocs olímpics precisament). Podeu fer doble click al següent enllaç i hi anireu directament. http://web.es.amnesty.org/china/china.php

Si després de llegir la informació et sents ofés/a, indignat/ada, o simplement cabrejat/ada, pots signar la petició i així sumar-te a la presió internaciónal contra un govern que no respecta en absolut els drets humans.

LES FOTOS DE LES VACANCES

Enguany si que ha costat, però aquí teniu per fi una mostra de les fotografies que he fet durant les vacances del darrer Setembre.

viena

bulgària

bucarest

bratislava

CRONENBERG

El passat divendres es va estrenar la darrera pel·lícula d’en David Cronenberg, el cineasta que, juntament amb David Lynch, més inquietuds i angoixes m’ha fet sentir en la foscor d’una sala de cinema.

Veient-lo en les rodes de premsa i fotografies dels rodatges, hom diria que s’assembla més a un professor d’institut que no pas a un artesà fascinat pel costat fosc de la vida quotidiana. En Cronenberg és un home que sense fer soroll, s’ha anat guanyant a pols una reputació de cineasta de culte, i el seu cinema ha anat evolucionant cap a una certa estilització visual sense perdre en cap moment la marca de fàbrica que el caracteritza.

Repassant mentalment les seves pel·lícules, me’n adono que no em ve a la memòria cap escena rodada en un dia assolellat. Quasi be sempre tot passa en interiors foscos i sòrdids, (Existenz) clíniques i hospitals (Inseparables) o be en exteriors filmats en ciutats fredes, sempre sota un cel gris i amenaçant (Promeses de l’Est). Els personatges solen ser gent que no somriu massa: inadaptats (M.Butterfly), solitaris (Spider), tullids (Crash) etc..

Se l’ha etiquetat de violent i masclista, possiblement perquè els personatges femenins a la seva obra, tenen tendència a quedar un tan eclipsats pel pes dels masculins, però no per això deixen de tenir intensitat i protagonisme.

La seva filmografia és plena de grans treballs interpretatius (no sempre suficientment reconeguts ) i s’ha sabut rodejar d’alguns dels millors actors del mercat anglosaxó: Jude Law, Jennifer Jason Leigh, Miranda Richardson, Ralph Fiennes, Jeremy Irons (en dues ocasions), Holly Hunter, Elias Koteas, James Woods, Ed Harris, Naomi Watts...

Després de Spider, el director va sorprendre a crítica i públic amb una pel·lícula aparentment més comercial i fent servir una narrativa i una estètica pròpies del cinema americà de consum.... El resultat va ser la magnífica “Una història de Violència” on un Viggo Mortensen recent sortit de la trilogia Tolkeniana ens deixava bocabadats amb el seu ambigu personatge de pare de família tranquil i treballador que amaga un passat violent i ple de sadisme.

Molt contents amb els mutus treballs, Cronenberg i Mortensen s'han tornat a unir per a portar a terme aquesta obra que ara arriba a les nostres pantalles.

La primera seqüència de “Promeses de l’Est” ja ens posa sobre avis del to narratiu que tindrà el film: un explícit assassinat en una barberia ens anuncia que la història que veurem serà dura i violenta i que en el món de les màfies russes, no hi ha mitges tintes: Aquesta gent no dialoga, senzillament actua, i porten els seus crims a terme amb un grau de sadisme que en alguns moments resulta difícil de suportar.

La segona seqüència, aparentment inconnexa de la primera, i sense deixar que els espectadors ens refem de l’impacte de l’anterior, carrega encara més el grau de malestar visual.

A partir d’aquí es va desenvolupant una història magníficament estructurada (El guió és modèlic) que és va teixint circularment com si fos una teranyina, i va arrasant cap a un destí no massa optimista a tots els personatges de la trama... Per sort, i com he dit abans, el guió és tan bo, i els personatges estan tan ben definits sense necessitat de grans diàlegs, que ens deixarem emportar bocabadats fins a l’últim minut de metratge.

Si hi ha justícia cinematogràfica a Hol·lywood, L’any vinent “Promeses de l’Est” hauria de rebre una gran quantitat de nominacions als Oscar, i no tant sols en apartats tècnics (direcció guió i fotografia) també interpretatius. Viggo Mortensen, broda el que possiblement serà el millor paper de la seva filmografia: una mena de cowboy solitari del segle XXI en una Londres freda i lletja. Naomi Watts magnífica dins un personatge amb un passat que endevinem no massa feliç i ple d’un profund dolor que va arrossegant durant tot el metratge, però a la vegada mostrant un coratge i una decisió quasi be heroiques. Vincent Cassel acostumat a personatges violents, aquí ens transmet una certa fragilitat en un paper amb tendència a la sobreactuació i que sap controlar amb gran precisió sense caure en el ridícul, sobretot en les escenes en les que ens deixa veure la seva pulsió homosexual disfressada d’amistat cap el seu xofer, però qui de debò ens fa gelar la sang amb una sola mirada es , Armin Mueller Stahl, el totpoderós cap d’una família mafiosa que s’emociona amb el so de la melodia d’un violí tocat per una nena i que passa el temps lliure entre fogons, cuinant plats tradicionals russos pels seus amics, però que no dubta de pegar-li una pallissa al seu propi fill. Un personatge amb tints shakesperians que des-de la foscor mou tots els fils de la trama.

No us la perdeu !!!

MASCLES AL 100 %

Fa un parell de dies l’actual president d’Iran va ser convidat a la Universitat de Columbia als Estats Units, i per la seva boqueta va sortir la seguent afirmació:
“A Iran no tenim homosexuals com tenen vostés al seu País. No en tenim d’això al nostre País. A Iran no es dona aquest fenòmen. No se pas qui els hi ha dit que en tenim.”

Evidentment l’allau de riotes que van esclatar entre el públic en escoltar aquesta declaració tan absurda, no amaga el fet de que potser Mahmoud Ahmadineiad va dir la veritat, tot i que hagués hagut d’afegir l’adjectiu “vius” després de la paraula homosexuals.

Video:http://www.youtube.com/watch?v=nqpJgkTpYHc

El Juliol de 2005, dos adolescents iranians van ser executats penjats pel coll fins la mort pel crim d’homosexualitat. L’agència de noticias d’estudis iranians (ISNA), va fer públiques en data 19/7/2005 unes esgarrifoses fotografíes dels ultims moments en vida dels dos nois. (podeu veure-les a continuació).
Els dos joves identificats amb les inicials M.A I A.M, van ser ahorcats enmig de la plaça Edalat de la localidad de Mashhad, al nordest d’Iran, segons les orders del tribunal de justicia num 19 d’aquest país.

LA FRASE INTELIGENT DEL MES

Si Déu va crear l'home amb dos ulls, dues orelles i només una boca, és perque s'ha de mirar i escoltar dues vegades abans de parlar.

William Shakespeare
(26-4-1564 / 23-4-1616)

Torno als Balcans

VACANCES 2007: Si tot va be, el primer de Setembre marxo cap als Balcans... En principi l'itinerari és el següent:

* Barcelona-Vienna.
* Vienna-Bucarest.
* Bucarest-Belgrad.
* Belgrad-Sòfia.
* Sòfia-Plovdiv.
* Plovdiv-Nessebar.
* Nessebar-Varna.
* Varna-Veliko Turnovo.
* Veliko-Turnovo-Sòfia.
* Sòfia-Vienna.

* Vienna-Bratislava.

* Bratislava-Barcelona.

punxeu dues vegades sobre l'imatge per ampliar-la

Ja us explicaré com ha anat a la tornada (i potser fins i tot us torturaré amb cents de fotografies).
Creuo els dits per que tot surti segons lo previst i sense contratemps desagradables.

detall de l'itinerari per Bulgària

Alguna cosa està canviant al món de l'Òpera

Si l’Òpera per si mateixa, és una exhibició artística difícil, més ho és encara parlar d’ella. Com en totes les arts, hi ha detractors, defensors, puristes, especuladors, enveges, etc.

Sembla que des de fa ja alguns anys, s’ha donat una empenta forta al món de l’Opera per tal que la gent que a priori refusava aquest gènere musical per considerar-lo avorrit, difícil o elitista, poc a poc s’hi vagi aproximant i es deixi endur per la fascinació d’una sèrie d’artistes, teatres, representacions, ...

Alguns cantants de música lleugera s’han aproximat amb valentia al gènere líric i viceversa. Michael Bolton, Florent Pagny i Sarah Brightman serien tres dels pioners amb més èxit, i no podem oblidar que genis com Plácido Domingo han gravat des de clàssics boleros fins a temes de musicals de Broadway. Però potser va ser Luciano Pavarotti el precursor d’aquestes fusions a través dels seus concerts a Mòdena on sota el nom de Pavarotti and friends, any rera any ens anava sorprenent amb duets impossibles a costat de figures punteres del rock i del pop, amb resultats molt desiguals, tot val a dir-ho, però sempre atractius. Darrerament el gènere chill-out i ambient també han recorregut a l’Opera per a crear sons eteris i relaxants de fàcil consum i molt agradables a l’oïda del públic menys exigent.

Un factor (per a mi) decisiu de l’augment de l’interès per part del públic en general, ha sigut el glamour que envolta a les figures més noves del bel-canto. Gent com Renée Fleming (de qui han dit que la seva veu és lo més proper a la veu de Déu), Nathan Gunn, Simon Keenlyside, Juan Diego Florez (l’home dels aguts impossibles), Anna Netbreko, Bo Skovhus, Angela Georghiu.... han aconseguit sumar a la seva tècnica vocal una sensualitat i un poder de fascinació propis del mon de la moda o del cinema. Els directors teatrals ho saben i cada cop més van exigint una excel·lent forma física als seus cantants.

Avui en dia ja resulta impensable imaginar-se al prototip de cantant obès/a d’una certa edat, representat als herois i heroïnes capaços d’arrossegar i de deixar-se portar cap a desenfrenades passions amoroses. Si un tenor o un baríton no poden treure’s la camisa amb orgull enmig d’una representació i deixar al públic bocabadat amb els seus pectorals i abdominals, possiblement hauran de fer unes sessions intensives de gimnàs o no podran fer-se amb el rol. (Així ho explica en Nathan Gunn en una recent entrevista, on la directora d’escena li va suggerir de posar-se en forma, mesos abans de representar Les Pecheurs de Perles, doncs bona part de la representació aniria amb el tors nu). El mateix val a dir per les Sopranos... Un rol estel·lar del repertori més popular, exigeix perfecció, sensualitat i seducció no tant sols vocal sinó també física. Anna Netbreko seria un exemple perfecte: Les seves representacions de La Traviata i de Manon (fragments d’ambdues es poden trobar a “youtube”), diuen que varen fer pujar la temperatura dels teatres en segons quines escenes.

EL PRIMER ESTIU SENSE L'ANNA OBREGON

SI VEIENT LO DESHINIBITS QUE ES MOSTREN ELS POLITICS MÉS PODEROSOS DAVANT LES CÀMERES, PER A QUAN UN "POSADO DE VERANO" DE L'ANNA BOTELLA ????

S'ACCEPTEN SUSCRIPCIONS POPULARS...

12 HORES DE TANGO AL GARRAF

El dissabte passat i de casualitat, vaig topar amb un grup de gent de múltiples nacionalitats que s'havien reunit per a ballar tangos des-de les 9 de la nit fins les 9 del matí sense parar.... Les fotografies que us mostro a continuació, vàren ser fetes a les 8 del matí del diumenge, quan ja tots els participants estaven molt cansats i amb ganes d'un bon esmorzar...

Admiro la iniciativa i la determinació d'aquestos homes i dones que amb il.lusió van fer un esforç per tal de portar a terme la seva passió.

Si voleu veure les fotografies en el seu tamany verdader, feu doble click sobre elles