IMPRESSIONS DE CENTREUROPA

Amb tan sols 10 dies he tingut l’oportunitat de visitar 3 ciutats centreuropees molt properes en la distància física però molt diferents en el seu esperit.

De Bratislava, m’emporto la sensació d’una petita ciutat amb una emergent prosperitat que batega en cada un dels seus racons i amb moltes ganes de ser Europea de ple dret. De moment un racó preciós d’Europa on encara dona gust allunyar-se de l’impol·lut casc històric i tastar la vida provinciana menjant en algun bar on van colles d’obrers per a beure unes cerveses o comprant en supermercats on els productes globalitzats es mimetitzen entre diverses varietats de pans, d’embotits i de formatges locals. L’encant de la ciutat em temo que te els dies comptats i aviat li passarà el que ja va succeir amb la veïna Praga o el que ja està passant actualment a Cracòvia: Turistes de paquets de tour operadors i grups d’estudiants italians en viatge de final de curs, prendran a torns la ciutat per veure’n una visió falsa i comercial, la qual cosa farà que sorgeixin més locals d’oci, i més botigues de records horrorosos i més soroll per tot arreu. Ara encara es pot passejar amb certa tranquil·litat per la trentena de carrers que s’entrecreuen al llarg del casc antic. Firmes d’alta costura italianes ja han començat a posicionar-se a costat d’acollidores cafeteries amb grans miralls penjant de les parets, moltes plantes d’interior i espelmes a les taules.
Ciutat poblada d’habitants educats, respectuosos, silenciosos, amables... Es possible de passejar a qualsevol hora del dia i de la nit per qualsevol concorregut carrer del centre i no sentirem ni un clàxon de cotxe ni una sirena d’ambulància, ni a cap imbècil analfabet conduint amb les finestres baixades i regeton a tot volum.
Si donem una volta per qualsevol carrer dels de darrera l’avinguda que va del Palau Presidencial fins l’Estació central, encara trobarem edificis de pedra que mostren els senyals del pas del temps... sembla que tinguin la història escrita en les seves parets... finestres de fusta amb fines cortines blanques que deixen passar la llum cap a l’interior... Alguns ornaments art-decó a les portes d’accés de les cases, patis interiors que distribueixen els accessos a les vivendes, senyores grans encara circulant en bicicleta, cobrint-se el cap per graciosos barretets de colors pastel que les protegeix parcialment del fred, i algunes finques en ruïnes que l’emergent prospecció immobiliària aviat convertirà en estudis i oficines ....

De Budapest, què es pot dir?: Una joia.... Una ciutat en majúscules que em va sorprendre pel seu tamany.
Li vaig trobar molts punts en comú amb Paris. Les grans avingudes son molt semblants als bulevards que hi ha entre la Plaça de la República i l’Estació del nord. Comparteixen un aire molt semblant: El tipus de botigues, de cafeteries, el color dels edificis, les proporcions... De fet, una de les estacions de tren, va ser dissenyada per en Gustav Eiffel.
Però al mateix temps Budapest té quelcom que la fa única: Els tramvies, els Balnearis termals repartits per tota la ciutat, la sensació de solidesa de les seves cases (especialment a l’avinguda que uneix Oktogon amb la Plaça dels herois), l’amabilitat de la gent, el fet que tothom entengui i parli millor o pitjor l’anglès, la sensació de fred que va calant per tot el cos quan camines tard pels carrers buits de gent del barri jueu i il·luminats només per tènues faroles de llum groguenca, mentre una fina pluja va caient persistentment, el respecte dels seus habitants pel mobiliari urbà i pel transport públic (exemple a seguir per la majoria de països mediterranis), els pastissos als aparadors de les cafeteries, les dones grans tan ben vestides amb una elegància passada de moda ja fa molts anys, el pes històric de la revolució del 56 present en molts racons, la manca d’indigència visible als ulls del visitant, la puntualitat en els serveis, la gran quantitat de teatres i sales de concerts, el Danubi en un matí boirós o de nit, amb el pont de les cadenes i el Parlament il·luminats i reflectint-se a les seves aigües.... Una ciutat per a repetir i repetir....

Així doncs haureu vist que només tinc elogis tant per Budapest com per Bratislava, no obstant això no puc dir la mateixa cosa de Viena... una gran decepció en molts aspectes.

He d’intentar ser equànime i tenir en compte que el fet que el temps no acompanyés gens la meva estada allí (va ploure de forma bastant intensa tots els dies), el tenir l’allotjament bastant lluny del centre i en un barri poblat majoritàriament per immigrants turcs (d’un comportament sociable més que discutible), i el cansament propi del que porta ja bastants dies caminant molt, van influir probablement en la percepció de la ciutat.
Tot i amb lo dit, no es pot obviar que a part dels esplendorosos edificis neoclàssics i barrocs que es troben a l’interior del “ring” i que llueixen de forma espectacular tant de dia com de nit – amb una il·luminació d’una perfecció admirable – i rodejats de grans parcs i jardins, la resta de la ciutat deix molt que desitjar. Als seus habitants no se’ls pot defininir precisament com a hospitalaris o amables. L’anglès és quasi be inexistent en les indicacions al transport públic, a les cartes dels restaurants o a qualsevol altre lloc que pogués servir d’ajut al visitant . A partir de les sis o les set de la tarda, el metro fa fàstic: Papers per terra, restes d’entrepans, llaunes, personal amb els mòbils parlant (perdó: cridant) sense cap respecte pels demés, grups de xavalets turcs corrent pels vagons...
Una curiositat: De casualitat i anant cap una de les més boniques cafeteries antigues de Viena – El cafè Savoy – concretament al voltant de la parada de metro de Kettenbrückeng, els dissabtes hi ha un mercat a l’aire lliure d’antiguitats (si, antiguitats, no deixalles com els que estem acostumats a trobar-nos a les nostres ciutats). Allí s’hi poden trobar llibres, quadres, llums i gerros art-deco, medalles i d’altres objectes de la guerra, llocs de menjars autòctons (salsitxes, bureks, formatges...) etc. Honestament no el vaig poder gaudir massa, doncs plovia bastant fort i molts dels objectes estaven protegits per plàstics.... Després, per la nit, vaig tornar a passar per allí i em vaig trobar amb molta gent que amb llanternes anaven rebuscant per entre les deixalles de les parades. Per lo vist, sempre es troba algun petit tresor si es sap buscar be i si s’està de sort: Algun llibre valuós al que li falta la coberta, un gerro escantonat...
I per acabar.... si algun cop aneu a Viena, no perdeu el temps desplaçant-vos fis el “Prater” per tal de veure la nòria del “Tercer hombre”. Es totalment nova i decebedora.

UNS DIES FORA

El proper dissabte dia 17 me’n vaig uns dies de vacances cap a Bratislava, Budapest i Viena. A la tornada hi haurà reportatge gràfic. Paraula !

Mentre tant i abans de marxar voldria deixar constància d’alguns fets que, tot i no ser de rellevant importància, m’han cridat l’atenció.

Per a començar la decisió, que l’empresa Dolce Gabbana ha fet avui mateix pública, d’anular totes les seves campanyes publicitàries a Espanya per tal de protegir la seva creativitat, arrel de la sol·licitud de retirada d’una de les seves campanyes per part de “El instituto de la mujer” per a incitar a la violència contra les dones. Ja veieu: en aquest país sembla que fem un pas endavant i tres endarrera. A més d’un i d’una els hauria de caure la cara de vergonya.
L’explicació que han donat ha estat la següent:
-“ En aquesta època regna a Espanya un clima de censura. Això va en contra els interessos de Dolce & Gabbanna. La decisió d’interrompre la comunicació de la marca en aquest País és inevitable”.

Giorgio Armani, per la seva part s’ha declarat “sorprès i decebut” pel fet que s’hagi volgut veure malícia en la seva publicitat per a roba infantil, que va ser considerada (també a Espanya, i per part del Defensor del menor de la comunitat de Madrid) com a incitadora al turisme sexual.

Serà que a la Península Ibèrica tenim poders per a veure més enllà que la resta de països Europeus ????????

Canviant de tema, també m’ha fet molta gràcia que els comerciants nord-americans es queixin que el nombre de turistes estrangers que visita Estats Units ha menguat en un 17 %. Tot i la baixa cotització del Dòlar, sembla que els Europeus no sentim massa atracció per a viatjar als USA. El motiu principal sembla ser la mala rebuda per part del departament d’immigració als aeroports, que provoca sentiments d’ansietat i amenaça a aquells que han de passar pels controls. Tan els ha costat donar-se’n compte?

Sense deixar aquell País, també m’ha xocat molt que avui hagin fet volar l’emblemàtic “Stardust” un dels casinos pioners a Las Vegas. Per lo vist al seu lloc en construiran un altre... però ja no serà el mateix !!!!

I per acabar, felicitar a la casa Lancome per la seva campanya publicitària en el llançament del nou perfum per home “Hypnose”. L’espot ha estat realitzat pel director coreà Wong Kar Wai (fascinant com tot el seu cinema) i la nova imatge d’aquesta aposta és l’actor Clive Owen. A la pàgina web de la firma Lancome, podreu trobar molta més informació.

I rés més per ara.... Fins la tornada !!!!!

ANATOMÍA

Així d'esplendorosa llueix la gran ANA BELEN a la portada del seu darrer disc: "Anatomía". Surt a la venda el 6 de març, i la veritat és que després de veure el video del single de llençament, el treball de la madrilenya promet molt, especialment havent hagut d'esperar 6 anys un nou treball seu.

La producció es composa de 13 cançons, moltes de les quals estan escrites per "amigatxus" com : Joaquín Sabina, Pancho Varona, Antonio García de Diego, Víctor Manuel, Bebe, Javier Limón , Felipe Palomo etc...

Si voleu sentir les cançons: "Tan azul" i "En el callejón" o veure el vídeo de "Pobrecita de mí", feu click amb el ratolí damunt el següent link: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Ana/Belen/regresa/marzo/nuevo/disco/Anatomia/elpepucul/20070226elpepucul_7/Tes

Enhorabona, Martin !

Aquest any sí que s’ha fet justícia a Hol·lywood i per fi s’ha premiat a un dels seus millors artesans. Martin Scorsese és un magnífic director de cinema, Prova d’això és que a les estadístiques i llistes que cada any elaboren els crítics de cinema de tot el mon, sempre hi ha alguna pel·lícula dirigida per ell, ja sigui “Taxi Driver”, ja sigui “Ragging bull”, tot i que jo personalment triaria “L’edat de l’inocència” i “L’última temptació de Crist).

Hi ha qui critica el seu cinema pel fet d’exposar de forma massa obvia la violència, d’altres es queixen de que les seves pel·lícules són massa llargues (a voltes no es poden explicar grans històries en tan sols 90 minuts) i d’altres acusen la seva obra de excés de misogínia, (cert que en molts casos dona la impressió que els personatges femenins els ha fet entrar amb calçador potser per imposició dels productors).

L'Obra de Scorsese no és perfecta (només fa falta veure “Gangs of New York”) però si te una capacitat visual i narrativa molt encomiable. Al llarg de la seva carrera ha realitzat remakes de pel·lícules i ha superat a les originals (vegis “Cape fear o la mateixa guanyadora de l’Óscar d’enguany), ha demostrat que ell pot amb qualsevol gènere sense perdre el seu toc personal, ja sigui comèdia, drama de costums, thriller, cinema policíac etc. Va filmar l’episodi inicial de “New York Stories” i es va menjar vius a dos dels millors directors de la seva generació: W.Allen i F.F.Coppola. Es va atrevir, tot i les fortes pressions, amb L’Ultima temptació de Crist i va filmar una obra mestra. Va voler reinventar el gènere musical dels anys 40 i 50 i poc li va faltar per aconseguir-ho. Ens va recuperar a un Paul Newman ja avi, i va aconseguir posar-lo tan en forma que li va obrir les portes de l’Óscar. Ell va ser qui ens va descobrir a en Robert de Niro, Harvey Keitel, Juliette Lewis, Maria Elizabet Mastrantonio, Joe Pesci.... Va demostrar que Sharon Stone pot ser una magnífica actriu quan està ben dirigida. , va filmar en blanc i negre tot i sabent que nedava a contracorrent i arriscant-se a perdre públic a les sales i va fer una pel·lícula sobre el mont de la boxa que no s’ha pogut superar mai, i quan va se li van inflar les pilotes de sentir dir que era un director d’actors, va fer un salt mortal i va adaptar un clàssic de la literatura nord-americana: L’edat de l’Inocència, No tan sols en va sortir molt ben parat a nivell de crítica i públic sinó que ens va regalar unes de les millors interpretacions de Michelle Pfeiffer (que seductora pot ser una dóna portant tanta roba al damunt !) i de Winonna Ryder (Quan manipuladora i depredadora pot ser una dóna amb cara d’àngel !!!) ....

Des d’aquí una menció especial a la seva habitual amiga i col·laboradora en el muntatge: Thelma Shomaker. Sense ella les pel·lícules de Scorsese no tindrien aquest aire frenètic ni aquest ritme que ja són habituals marques de fàbrica. Enhorabona, Martin !!.