IMPRESSIONS DE CENTREUROPA

Amb tan sols 10 dies he tingut l’oportunitat de visitar 3 ciutats centreuropees molt properes en la distància física però molt diferents en el seu esperit.

De Bratislava, m’emporto la sensació d’una petita ciutat amb una emergent prosperitat que batega en cada un dels seus racons i amb moltes ganes de ser Europea de ple dret. De moment un racó preciós d’Europa on encara dona gust allunyar-se de l’impol·lut casc històric i tastar la vida provinciana menjant en algun bar on van colles d’obrers per a beure unes cerveses o comprant en supermercats on els productes globalitzats es mimetitzen entre diverses varietats de pans, d’embotits i de formatges locals. L’encant de la ciutat em temo que te els dies comptats i aviat li passarà el que ja va succeir amb la veïna Praga o el que ja està passant actualment a Cracòvia: Turistes de paquets de tour operadors i grups d’estudiants italians en viatge de final de curs, prendran a torns la ciutat per veure’n una visió falsa i comercial, la qual cosa farà que sorgeixin més locals d’oci, i més botigues de records horrorosos i més soroll per tot arreu. Ara encara es pot passejar amb certa tranquil·litat per la trentena de carrers que s’entrecreuen al llarg del casc antic. Firmes d’alta costura italianes ja han començat a posicionar-se a costat d’acollidores cafeteries amb grans miralls penjant de les parets, moltes plantes d’interior i espelmes a les taules.
Ciutat poblada d’habitants educats, respectuosos, silenciosos, amables... Es possible de passejar a qualsevol hora del dia i de la nit per qualsevol concorregut carrer del centre i no sentirem ni un clàxon de cotxe ni una sirena d’ambulància, ni a cap imbècil analfabet conduint amb les finestres baixades i regeton a tot volum.
Si donem una volta per qualsevol carrer dels de darrera l’avinguda que va del Palau Presidencial fins l’Estació central, encara trobarem edificis de pedra que mostren els senyals del pas del temps... sembla que tinguin la història escrita en les seves parets... finestres de fusta amb fines cortines blanques que deixen passar la llum cap a l’interior... Alguns ornaments art-decó a les portes d’accés de les cases, patis interiors que distribueixen els accessos a les vivendes, senyores grans encara circulant en bicicleta, cobrint-se el cap per graciosos barretets de colors pastel que les protegeix parcialment del fred, i algunes finques en ruïnes que l’emergent prospecció immobiliària aviat convertirà en estudis i oficines ....

De Budapest, què es pot dir?: Una joia.... Una ciutat en majúscules que em va sorprendre pel seu tamany.
Li vaig trobar molts punts en comú amb Paris. Les grans avingudes son molt semblants als bulevards que hi ha entre la Plaça de la República i l’Estació del nord. Comparteixen un aire molt semblant: El tipus de botigues, de cafeteries, el color dels edificis, les proporcions... De fet, una de les estacions de tren, va ser dissenyada per en Gustav Eiffel.
Però al mateix temps Budapest té quelcom que la fa única: Els tramvies, els Balnearis termals repartits per tota la ciutat, la sensació de solidesa de les seves cases (especialment a l’avinguda que uneix Oktogon amb la Plaça dels herois), l’amabilitat de la gent, el fet que tothom entengui i parli millor o pitjor l’anglès, la sensació de fred que va calant per tot el cos quan camines tard pels carrers buits de gent del barri jueu i il·luminats només per tènues faroles de llum groguenca, mentre una fina pluja va caient persistentment, el respecte dels seus habitants pel mobiliari urbà i pel transport públic (exemple a seguir per la majoria de països mediterranis), els pastissos als aparadors de les cafeteries, les dones grans tan ben vestides amb una elegància passada de moda ja fa molts anys, el pes històric de la revolució del 56 present en molts racons, la manca d’indigència visible als ulls del visitant, la puntualitat en els serveis, la gran quantitat de teatres i sales de concerts, el Danubi en un matí boirós o de nit, amb el pont de les cadenes i el Parlament il·luminats i reflectint-se a les seves aigües.... Una ciutat per a repetir i repetir....

Així doncs haureu vist que només tinc elogis tant per Budapest com per Bratislava, no obstant això no puc dir la mateixa cosa de Viena... una gran decepció en molts aspectes.

He d’intentar ser equànime i tenir en compte que el fet que el temps no acompanyés gens la meva estada allí (va ploure de forma bastant intensa tots els dies), el tenir l’allotjament bastant lluny del centre i en un barri poblat majoritàriament per immigrants turcs (d’un comportament sociable més que discutible), i el cansament propi del que porta ja bastants dies caminant molt, van influir probablement en la percepció de la ciutat.
Tot i amb lo dit, no es pot obviar que a part dels esplendorosos edificis neoclàssics i barrocs que es troben a l’interior del “ring” i que llueixen de forma espectacular tant de dia com de nit – amb una il·luminació d’una perfecció admirable – i rodejats de grans parcs i jardins, la resta de la ciutat deix molt que desitjar. Als seus habitants no se’ls pot defininir precisament com a hospitalaris o amables. L’anglès és quasi be inexistent en les indicacions al transport públic, a les cartes dels restaurants o a qualsevol altre lloc que pogués servir d’ajut al visitant . A partir de les sis o les set de la tarda, el metro fa fàstic: Papers per terra, restes d’entrepans, llaunes, personal amb els mòbils parlant (perdó: cridant) sense cap respecte pels demés, grups de xavalets turcs corrent pels vagons...
Una curiositat: De casualitat i anant cap una de les més boniques cafeteries antigues de Viena – El cafè Savoy – concretament al voltant de la parada de metro de Kettenbrückeng, els dissabtes hi ha un mercat a l’aire lliure d’antiguitats (si, antiguitats, no deixalles com els que estem acostumats a trobar-nos a les nostres ciutats). Allí s’hi poden trobar llibres, quadres, llums i gerros art-deco, medalles i d’altres objectes de la guerra, llocs de menjars autòctons (salsitxes, bureks, formatges...) etc. Honestament no el vaig poder gaudir massa, doncs plovia bastant fort i molts dels objectes estaven protegits per plàstics.... Després, per la nit, vaig tornar a passar per allí i em vaig trobar amb molta gent que amb llanternes anaven rebuscant per entre les deixalles de les parades. Per lo vist, sempre es troba algun petit tresor si es sap buscar be i si s’està de sort: Algun llibre valuós al que li falta la coberta, un gerro escantonat...
I per acabar.... si algun cop aneu a Viena, no perdeu el temps desplaçant-vos fis el “Prater” per tal de veure la nòria del “Tercer hombre”. Es totalment nova i decebedora.